El rei Borbó, essent príncep designat
pel dictador, ja presenciava aquests tipus d’esdeveniments en època franquista.
Igualment, trenta-tres després de la mort de Francisco Franco, encara
proliferen grupuscles vinculats a l’extrema dreta que glorifiquen el Dia de la
Raza amb
total impunitat. No ens enganyem: el fet que aquestes organitzacions puguin
manifestar-se pels carrers de València, Barcelona i Tarragona exhibint símbols
feixistes o cridant consignes racistes evidencien quin és el nivell de
precarietat de la democràcia espanyola. En el cas de les ciutats
catalanes, cal denunciar a més el doble raser policial de permetre
concentracions de gent eminentment violenta i reprimir sense miraments les
manifestacions antifeixistes. Les diferents administracions actuen amb un grau
gens menyspreable de connivència: mentre els uns autoritzen aquestes
concentracions com si fossin una expressió més del patrimoni folklòric
espanyol, els altres els hi donen una perfecta cobertura legal. Quin panorama!:
si comparéssim els nivells de permissivitat d’un ample espectre polític i judicial
que minimitza l’abast de les interpretacions feixistes de la ultradreta
espanyola amb la contundència utilitzada per les lleis alemanyes que sancionen
amb duresa l’apologia del nazisme, podríem avergonyir-nos i sentir fàstic
davant de certes actituds poc bel·ligerants d’alguns dels nostres governants.

La condescendència dels
partits espanyolistes envers les actituds dels partits i grupuscles d’extrema
dreta va quedar palesa també durant la commemoració de la Diada Nacional
del País Valencià, el passat 9 d’octubre, quan diversos membres de les
agrupacions España 2000, Alianza Nacional i dels moviments blaveristes
Coalición Valenciana i Grup d’Acció Valencianista (GAV) van impedir el pas de
la processó de la
Senyera del 9 d’octubre amb l’objectiu
d’impedir que desfilés per sota d’una estelada col·locada a la seu de la
Intersindical CSC
de la plaça de l’Ajuntament de València per militants d’Esquerra Republicana
del País Valencià. Els diferents col·lectius feixistes acompanyaven alegrement
la comitiva institucional i bloquejaren amb tanques de protecció la marxa fins
que l’estelada no fou retirada davant els insults i agressions de la ultradreta
espanyola i valenciana. Aquesta acció, en realitat, no deixa de ser un atac més
que l’extrema dreta adreça repetidament, amb l’aquiescència policial i dels
partits polítics valencians, a diverses entitats, partits i associacions
d’immigrants de caire nacionalista o progressista. L’alcaldessa de València,
que en cap moment no es va sentir molesta amb la companyia habitual dels grups
neonazis i blavers, sí que tingué temps de rebutjar l’acció de la formació
independentista al temps que algun membre del PSPV va resoldre igualar la
balança de culpabilitats entre els “provocadors” independentistes i “provocats”
ultradretans. Aquest joc d’equilibris tendenciós i barroer demostra com també
el Partit Socialista del País Valencià s’ha sumat amb determinació a la tasca
d’aniquilar l’empremta lingüística i cultural del territori diluint-la a un
regionalisme ben entès que, a la manera del nostre enyorat Joan Fuster, en el
pecat portarà la penitència. De Catalunya estant, poques instàncies polítiques
s’han aprestat a condemnar els fets; senyal inequívoca que, en determinades
ocasions, el concepte de Països Catalans no passa de ser per alguns una
realitat nebulosa, més imaginària que no tangible. Des de la CUP, però,
encara creiem en una llengua comuna i en la identitat col·lectiva dels
territoris de parla catalana i no ens amaguem a l’hora de condemnar
l’existència d’actituds xenòfobes i totalitàries amb total cobertura legal de
l’Estat. Manca, i ja és hora!, una condemna explícita i un posicionament legal
ferm de la gran majoria de partits amb representació parlamentària per acabar
d’una vegada per totes amb aquestes manifestacions de l’espanyolisme més
repugnant.