Enguany, per la Diada, si una cosa no cal, és revisar la relació amb
Espanya. Les patètiques negociacions del Govern de la Generalitat de
Catalunya, primer en el tema de l'Estatut i ara amb la mofa del
finançament, deixen més que clar que l'etapa de l'autonomisme està més
que acabada. I és Espanya qui de nou sentencia, i sentencia a mort. En
aquest cas no es tracta de la llengua, ni de les sentències d'excepció
militar al País Basc: Espanya sentencia de mort la via de la
negoaciació, del pacte i dels estatuts.

El Govern de Montilla ha evidenciat, per activa i per passiva,
la fal·làcia de l'autonomia pujolista. Cada dia quedar més i més clar
que l'autonomia del Principat de Catalunya no és sinó una
descentralització de serveis i competències que, en cap cas, respon a
la voluntat tantes vegades expressades pel poble de Catalunya
d'exercicir el dret de decir sobre el nostre futur col·lectiu, les
nostres polítiques públiques i el nostre sitema polític.

La qüestió no ha estat mai, i ho és cada vegada menys, una
qüestió de renegociacions eternes i repetitives sobre competències,
finançament, hores de castellà a les escoles i retolacions bilingües
als comerços. La qüestió central que està sobre la taula i que tothom
–tots els partits- estan ignorant deliberadament és la qüestió
substancial de l'autodeterminació i la sobirania dels catalans i les
catalanes com a poble.

Catalunya, els Països Catalans, s'enfronten els propers anys a
una crisi econòmica del mercat i a una crisi de finançament públic que,
inevitablement, aguditzarà els conflictes socials latents. Els propers
anys, l'Esquerra Independentista d'aquest país hem d'armar-nos per fer
front als conflictes socials que la crisi econòmica pot generar com
poden ser, per exemple, atacs xenòfobs. Més que mai, davant de la
depressió econòmica, haurem d'estar al costat de qui més la patirà: les
classes treballadores catalanes i, entre elles, també els immigrants.
Haurem d'estar al costat de qui ha perdut o perdrà la feina, de qui
haurà d'abandonar el pis per impagaments. De qui amb tota la recança
haurà de deixar d'enviar diners a les seves famílies necessitades.

En els darrers anys, les famílies riques i especuladores
d'aquest país han hipotecat la terra per fer-se d'or amb la construcció
i el mercadeig de vivendes. Un boom econòmic que no va crèixer del
no-res, sinó que vam pagar i paguem la major part de catalans i
catalanes cada mes amb les nostres hipoteques i els preus desorbitats
dels lloguers.

El Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes –
territoris dels Països Catalans!- són les tres comunitats autònomes que
més aporten a l'Estat, i les tres comunitats autònomes que més han
hipotecat el seu futur i la seva terra per l'avarícia de l'especulació
i la construcció. Ara ens enfrontem a una crisi sense disposar del
poder de dissenyar polítiques socials, amb les arques públiques buides
pel saqueig colonial que en fa Madrid i amb una economia de cartolina
–la de la construcció- que s'enfonsa.

Una classe política submissa i en eterna negociació enganyosa.
Una economia espoliada i una terra explotada. Un actitud política
espanyola d'odi cap a Catalunya i de recuperació del poc terreny cedit
després de la dictadura feixista. Els Països Catalans som, a totes
llums, poc més que una colònia espanyola.

Des de la CUP de Vilanova i la Geltrú, analitzant el paper
covard i en retirada dels partits catalans, incapaços de defensar la
sobirania econòmica i política del poble català, fem una crida a la
mobilització ciutadana per a reivindicar el dret de decidir. Convençuts
que els partits polítics catalans no són ni poden ser la solució, sinò
que són part del problema, entenem que serà només la capacitat de
pressió de la ciutadania catalana –diversa i plural-, la que
determinarà el futur col·lectiu de Catalunya.

No volem ser colònia espanyola, volem la independència. Visca la terra!