Després
que el Tribunal Suprem barrés el pas a les dues candidatures de l’esquerra abertzale  –a instàncies del govern
i de la fiscalia general de l’Estat– i que el Tribunal Constitucional avalés la
decisió, el jutge polifacètic de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón endegà
immediatament la via complementària de la il·legalització (li diuen, a manera
d’eufemisme, suspensió d’activitats) emparada en la Llei de Partits, aprovada el juny de 2002 amb el vots
favorables dels dos partits espanyolistes (PSOE i PP) i també per Convergència
i Unió. No hi ha dubte que, quan es tracta d’enfortir l’Estat i d’aniquilar les
dissidències ideològiques, els grans partits, la judicatura i els mitjans de
comunicació espanyolistes han arreplegat tots els esforços i homogeneïtzat el
seu discurs per ensorrar l’esquerra independentista basca i apartar-la del
qualsevol àmbit de participació política i decisió parlamentària.

Sense la presència d’aquestes agrupacions electorals a les
urnes, el nacionalisme d’esquerres basc queda emmudit, lligat de peus i
mànigues. I desnaturalitzat: al cap i a la fi, l’opció que el Partit Nacionalista
Basc podés governar la propera legislatura amb l’ajut de l’esquerra abertzale ha quedat aigualida amb la
gens aventurada possibilitat que es constituís, en el moment de confegir un
previsible govern passada la contesa electoral, un front nacionalista espanyol
que situés el candidat socialista Patxi López ben a prop de la Lehendakaritza sense perdre de vista la influència determinant de
Madrid. Arribat el moment, les sentències judicials, la repressió policial i la
tutela partidista de la sobirania popular han avalat amb escreix l’estratègia
monolítica i centralitzadora dels grans partits, afeblint encara més amb aquest
joc de complicitats una democràcia fràgil i de baixa intensitat. Hauríem
d’afegir, de passada, que el sistema polític espanyol no sembla sentir-se gens
a disgust permetent l’existència de partits d’extrema dreta repartits per tot
el territori peninsular, que fan dels discursos xenòfobs el principal element
d’un programa polític basat en la demagògia que, dissortadament, podria ser
recolzat a les urnes en una conjuntura socioeconòmica com l’actual.
Mentrestant, l’Estat empresona preventivament persones que, en definitiva, no
han disposat de prou temps per articular una nova plataforma electoral que
representi políticament l’esquerra independentista. Cal dir-ho obertament: José
Luís Rodríguez Zapatero ha perfeccionat de manera sibil·lina l’antiga
pretensió de José Maria Aznar i de tot l’aparell mediàtic que bastia un mateix discurs,
el de silenciar un sector clau per cercar una alternativa pacífica i una
solució dialogada del conflicte.

Sembla paradoxal que, mentre es consolida l’anomalia
democràtica de deixar marginada la voluntat d’un gran nombre d’electors sense
representació a les institucions i s’intensifica l’estratègia de constrenyiment
de les xarxes associatives i culturals de significat abertzale, l’esquerra independentista d’Euskadi és la de més
militància de tot l’Estat. I també la més mobilitzada. L’estadística numèrica
que aixoplugarà l’abstencionisme i el vot nul militant, un cop passada la jornada
electoral del primer de març, hauria d’avergonyir la immensa majoria de la
classe política que, per acció u omissió, ha permès el bandejament polític i
judicial de l’esquerra independentista al País Basc.

CUP
Vilanova i la
Geltrú