Si agafem el cicle electoral que va de les municipals de 2007 a les autonòmiques de 2012, corresponent al punt àlgid de la triple crisi actual (econòmica, social i política), a Vilanova i la Geltrú la suma dels dos grans partits, CiU i PSC-PSOE, ha baixat del 64 per cent dels vots emesos el dos mil set fins al 44 per cent de l’any passat.

Durant el mateix període, la suma de les forces a l’esquerra de la sociovergència ha crescut deu punts, fins arribar a superar el trenta per cent. En paral·lel, els moviments socials, tant a la nostra ciutat com en tot el sud europeu, s’estan erigint com a últim bastió de l’estat de benestar. El 15M, les diferents marees, la PAH, el moviment independentista, el procés constituent i d’altres corrents de canvi han passat per Vilanova i conformen un front ampli, actiu i compromès en les diferents lluites que tenim davant. El repte està servit: com convertim aquest front en una alternativa política?

Des de la CUP de Vilanova considerem aquest repte com l’oportunitat de crear un espai de trobada nou, que respecti els temps i les peculiaritats de cadascú, però que no parteix de zero: en salut, en educació, en propostes democratitzadores, en habitatge… hi ha experiències i debats que ja s’han fet. També hi ha un denominador comú, la base assembleària, que assegura la participació directa de les persones i el procés deliberatiu. Sabem que participar vol dir quelcom més que clicar “m’agrada” en una pàgina web i que forjar acords és difícil i requereix de voluntat i de temps. Cal crear un marc d’actuació que tingui com a punt de partida un programa polític transformador i sobretot una ètica en l’acció: transparència màxima, és a dir, posar tota la informació a l’abat de la ciutadania, respecte als espais de decisió comuns, límits clars en la durada, la remuneració i la responsabilitat dels càrrecs individuals, etcètera.

La CUP de Vilanova és només un col·lectiu més. Un entre tants, aquesta podria ser la consigna per superar el bipartidisme. Les vilanovines no ens podem permetre seguir desgovernades, ens hem de proveir de formulacions polítiques àmplies i no sectàries, que vagin a favor dels interessos del 99 per cent i que dibuixin un futur en què ningú quedi a l’estacada. Com a mínim, hem de fer l’esforç per aconseguir-ho, amb la certesa que sorgiran conflictes i problemes. Ho diu la cançó: “junts no és que sigui fàcil, junts és suportable”. Una correlació de forces diferent, que situï les classes populars al centre del discurs i de l’acció és el primer pas per tirar endavant mesures valentes, com per exemple negar-se a pagar els deutes il·legítims abans que els serveis públics. I també posarà els fonaments al canvi de perspectiva que afavoreixi polítiques igualtàries com ara la renda bàsica universal.

En resum, hi ha base electoral (que podria multiplicar-se en la mesura que sigui una proposta popular i transformadora) i existeixen els col·lectius i els moviments socials lluitadors i amb experiència necessaris per afrontar una alternativa política fora del bipartidisme a Vilanova. La pregunta que ens hem de fer ara és si som capaços d’obrir aquest espai en una assemblea que pugui elaborar un programa de mínims d’acord a una pràctica èticament verificable. Des de la CUP creiem que la resposta és sí, l’únic que ens falta és posar-nos a treballar.