El debat sobre l’estat de la ciutat es podria resumir en una paraula: emergència. En tots els indicadors, atur, deute públic, desnonaments, activitat econòmica..., i també en percepció, que és un indicador subjectiu però fiable.

Un passeig és suficient per adonar-se del nombre de locals en venda i en traspàs, dels edificis a mig construir, de la proliferació de comerç fora dels circuits legals i del nombre de veïnes que busquen aliment o quelcom per vendre en contenidors. El teixit social es degrada a gran velocitat, això vol dir l’emergència. Si parlem de l’estat de la ciutat, s’ha de tenir en compte en primer lloc aquesta degradació. Des de la CUP hem fet un discurs crític dels diferents governs que han manat a Vilanova, però som ben conscients que la responsabilitat del context actual no es pot imputar –només- als equips que des de la Transició han governat la ciutat. Al llarg d’aquests trenta-quatre anys, la ciutat ha sofert nombrosos canvis i en moltes direccions.

L’Ajuntament de Vilanova s’ha modernitzat en termes d’eficiència i de competitivitat, i si bé no en compartim la majoria d’aspectes pel que fa als seus nivells decisoris, de debat públic i de funció social, cal reconèixer l’acció de diferents agents, entre ells els equips de govern municipals, per tal d’actualitzar els serveis públics d’acord a un mínim, llunyà dels estàndards de benestar europeus. Els dèficits en infraestructures i equipaments han estat parcialment solventats, tot i que amb uns costos de finançament dels quals encara paguem les conseqüències. Les coalicions i partits que han governat a Vilanova i a les institucions del Garraf han tractat d’atraure capital estranger i han bastit una estructura industrial i tecnològica que, tanmateix, ha estat insuficient per ocupar la ciutadania en el propi territori, exceptuant el període de creixement basat en la construcció, origen i causa de la crisi actual.

Sempre que discutim sobre el present, s’acusa la CUP de mirar massa el passat. En part, és una acusació raonada. Tenim tendència a contemplar aquests anys de pseudodemocràcia com un tot, un cicle en què dos blocs liderats per PSC-PSOE, per una banda i CiU, per l’altra, ajudats puntualment per tercers partits, s’han alternat al govern de Vilanova. Aquesta tardor fa nou anys que Adolf Montoliu, aleshores president de promoció econòmica, presentava l’estudi “Vilanova i la Geltrú, una ciutat en creixement” en el qual es calculava que la població de Vilanova per l’any 2014 seria de més de setanta set mil persones, en l’escenari baix, i de vuitanta-cinc mil persones en l’escenari alt. És a dir, el càlcul, en la hipòtesi més prudent, s’ha desviat de dotze mil persones. Serveixi com a metàfora de la immensa distància que hi ha entre la realitat i el model de ciutat que ha dominat a Vilanova durant gran part d’aquests trenta-quatre anys. Els carrers urbanitzats i desèrtics del Llimonet o la Carrerada en són mostra.

D’altra banda, quan el teu projecte s’ha esgotat, només et queda la gestió. Al govern actual li passa que administra la misèria sense cap mena d’objectiu, disparant a totes bandes a veure si algun dels trets toca diana. La manca d’idees, lligada a una caixa buida, porta a decisions desesperades com ara vendre la gestió de l’aigua, i la minoria en el Ple, enlloc de capacitat de maniobra, ha fet visible la poca destresa del govern en la resolució de conflictes. La fi del bipartidisme significa que les vilanovines no ens podem permetre més anys de desgovern i que cal passar pàgina des de la premissa que s’ha d’atacar en primer lloc l’emergència i refer el teixit social degradat. Aquesta mateixa urgència traça les línies que la CUP planteja per al futur immediat: recuperar l’espai públic, els serveis i les decisions col•lectives en allò que considerem innegociable: el dret a l’habitatge, l’accés a la salut i educació universals, democratitzar totes les instàncies que ens afecten, també les econòmiques, i la garantia que tothom és igual, no només en oportunitats sinó sobretot en benestar material.