També és un honor per
a la CUP
compartir reflexions, debats i reunions amb càrrecs electes i persones
senzilles que avui no hi són, i que ens expliquen l'altra cara de la moneda de
l'efemèride que avui celebrem. Una història que, igual que la Revolució de 1936, no
surt encara avui dia en cap llibre d'història de cap institut del nostre petit
país, pretesament democràtic. De ben segur que no se'n parla, però els
protagonistes encara estan vius, i els que hem hagut de burxar en la història
de fa setanta anys per saber què va passar, també burxem en la història més
recent, revestida de rendicions i de pactes, de subordinació i de silenci
còmplice, de perdó sense res a canvi, d’acceptacions implícites de la
legitimitat de la dictadura, dels seus militars, els seus terratinents i els
seus funcionaris: Aquesta és la traïció dels líders que ens va ensenyar Lluís
Maria Xirinacs. Ara que fa gairebé dos anys que ens va deixar, encara
reivindiquem Xirinacs com un referent polític de primer ordre que va ser part
integrant de l’Assemblea de Catalunya, lluitant per la democràcia i la
llibertat del poble català, solidari amb tots els altres pobles oprimits. No ho
és ni la seva fi, ni ho són tots aquells que de l'Assemblea en van fer negoci i
carrera. Dels quatre punts de l'Assemblea, hauríem de comptar amb decimals
quants són avui ben bé realitat: no és que el poble no els donés suport, és que
els seus representants van optar per pactar amb el règim el seu reconeixement i
la seva jubilació. Avui per avui, encara hi ha dos punts que són una lluita
constant per a molta gent: els drets i les llibertats polítiques, i el dret a
l'autodeterminació del poble català.

Actualment, l'Estat
Espanyol –i per extensió, la
Unió Europea– mantenen un estat d'excepció permanent al País
Basc, on la vulneració dels drets i les llibertats democràtiques és una
constant. Especialment, aquella que afecta la prohibició i persecució del dret
a la representació política. És a dir, del dret a participar de la democràcia.
El País Basc és avui en dia vergonya per a tots aquells que celebren
aniversaris de la democràcia sense ni un bri de crítica, d'autocrítica, quan tants
i tants ajuntaments resten tancats per la policia i són gestionats des de
Madrid o Vitòria contra la voluntat majoritària de les seves gents. Encara avui
les estructures militars i politicojurídiques que fixen la realitat de la
unitat espanyola, contra tot principi de democràcia i de lliure determinació
dels pobles, reflecteixen fidelment el model franquista de fets consumats: allò
que es guanyà per les armes i el genocidi és ara referendat per la Constitució Espanyola.
Els valors en què, suposadament, es basa la democràcia –la solidaritat, el
respecte a la voluntat popular, el compromís, la responsabilitat–  no són els valors que ens ha transmès a
nosaltres el procés de capitulació democràtica anomenat Transició. La Segona Restauració
Borbònica i el seu famós consens constitucional són per a nosaltres una escola
en negatiu: aprenem per a no repetir-la mai i lluitem perquè mai més, en el
moment clau de fer respectar la voluntat popular per sobre els exèrcits i els
dictadors, no tornin a trair-nos els líders. Cap Llei de Memòria Històrica no
podrà perdonar mai que ningú, absolutament ningú, fos jutjat, ni tan sols
incomodat, pel seu passat de pertinença al règim feixista i criminal de Franco.
Ans al contrari. L’Estat Espanyol va continuar i continua honorant els botxins
de la República;
els honora com a persones i càrrecs, remunerant-los amb  pensions i excloent-los de cap procés
judicial. I els honora, encara més, mantenint intacta l'estructura òssia d'un
Estat i d'uns terratinents que han estat sempre un flagell per al nostre poble.

Privats del nostre
dret a ser plenament el que volem ser; instal·lats incòmodament en el somieig
del que caldria que fóssim; educats en la insatisfacció de no poder atènyer el
que ens pertoca; els catalans hem acabat revestint el poder institucional d’una
immanència absurda. Arribats després de llargs anys de lluita a un grau
apreciable de democràcia i d’autonomia, hem revestit les institucions
d’autogovern d’una aurèola de santedat; temorosos, també, d’evitar l’acusació
de col·laboracionisme amb l’enemic sempre vigilant, hem moderat la crítica i
hem convertit en un fi per si mateix allò que només era un mitjà.

Amb aquest últim
paràgraf que acabo de llegir, extret de les moltes paraules i textos de gran
valor històric i polític del que fou un dia president de la Diputació de Barcelona
en els temps de la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, el senyor Antoni Dalmau
i Ribalta, que avui ens acompanya, volem cloure aquesta intervenció del grup de
la Candidatura
d'Unitat Popular. Donem les gràcies a tots els ciutadans i ciutadanes que van
lluitar, que lluiten i que lluitaran, perquè ells són els imprescindibles per
albirar futurs propers de llibertat i vida plena.

Felicitats pels 30 anys, Vilanova. Visca la Terra Lliure!