A més, les mesures que duran a la pràctica no serviran per reduir significativament el dèficit. No s’ha tingut en compte, per exemple, que la reducció d’ingressos via impostos (IRPF directament de la nòmina i IVA via consum) causada per la rebaixa del sou dels funcionaris farà que l’estalvi anunciat en aplicació d’aquesta mesura es redueixi considerablement.

D’altra banda, ens venen aquestes mesures -que només pretenen acontentar l’FMI i la UE- com les úniques que poden reduir la despesa pública. I això és fals. Hi ha alternatives: la retallada de la despesa militar i del nombre d'alts càrrecs, assessors de nomenament polític (en la majoria de casos, superflus i nomenats en funció del repartiment de quotes de poder entre partits i no per criteris professionals), etc., l’establiment de mecanismes per acabar d’una vegada per totes amb la corrupció política, retallant dràsticament les despeses de protocol i de propaganda institucional partidista, etc. Quant ens estalviaríem, així?

Hem de pensar, també, que després d’aquesta retallada de la despesa vindrà la reforma laboral, amb l’aplicació d’algunes de les mesures anunciades: abaratiment del l’acomiadament, eliminació de restriccions a les ETT, creació d’un nou contracte juvenil sense drets, limitació de la negociació col·lectiva (eliminant els convenis sectorials), elevació de l’edat de jubilació als 67 anys, substitució de les pensions d’orfenesa i viduïtat per indemnització en molts casos, etc.

I com si fos el món al revés, des de l’esquerra assistim incrèduls als discursos de la dreta, que s’erigeixen ara en defensors dels drets socials, provocant que el màxim líder del PP digui d’aquest pla que “suposa la retallada de drets socials més gran de la democràcia” o que sigui la mateixa dreta, en contra del PSOE, qui aprovi una resolució al parlament demanant que no es congelin les pensions, quan el que està fent el PSOE no és altra cosa que fer la feina bruta a la dreta, amb la connivència de CIU.

Les classes populars no poden restar impassibles davant d’aquestes agressions, que situen els drets socials molts anys enrere. Sense resposta, després d’aquestes vindran noves agressions. Hem de pensar en el nostre present però, sobretot, en el futur que volem. 

La solució per atacar els motius de fons de la crisi capitalista que estem vivint passa per sentar les bases d’un canvi de model, limitant les transferències internacionals de capitals (per evitar l'especulació i limitar les deslocalitzacions), recuperant per al sector públic els serveis que generen riquesa i s'han privatitzat (quin empresari privat es faria càrrec d’un servei públic si no generés beneficis?), fomentant el cooperativisme en el marc d'un model econòmic productiu i de proximitat que cobreixi les necessitats materials de la societat i orientat a l'atenció social i deixant de banda sectors especulatius basats en el consumisme i en el creixement continu. Un model, en definitiva, que permeti mantenir i augmentar els drets socials.