En una institució, l’Ajuntament, on les mateixes persones i les mateixes sigles es passegen des de fa dècades pels seus passadissos, l’entrada d’un nou element provoca certa confusió. Cadascú vol mantenir el seu grau jeràrquic i s’encarrega de defensar-lo, si fa falta, mantenint cap als nous una actitud de superioritat. Hi ha mecanismes com a mínim irregulars que s’accepten tàcitament, com és entregar els pressupostos, un dels papers més importants de la ciutat, com si fos un col·leccionable: per fascicles, amb retards i pocs dies abans de debatre’s al ple municipal. Potser som ingenus, però ens sorprèn que ningú se sorprengui.

A mesura que ens hem endinsat en les dinàmiques municipals, se’ns ha fet més evident que la nostra funció com a oposició era fer de control d’aquests comportaments, i denunciar-los quan ha estat necessari. Així, no és estrany que la nostra presència molesti, fins al punt que el nostre regidor ha observat amb perplexitat com li negaven la possibilitat de canviar d’horari dues comissions informatives, al·legant que els tècnics no hi podien assistir a les tardes. El més curiós és que la de Cohesió social i identitat se celebra a les tardes amb l’assistència dels tècnics.

Entre els grups presents al govern, el PSC-PSOE ha estat el més interessat a deixar de costat el regidor de la CUP i, en conseqüència, els votants que el van escollir. És obvi que el nostre model de ciutat és oposat al seu: assolir en poc temps els 100.000 habitants i convertir Vilanova i la Geltrú en un lloc que es pugui confondre amb Sant Feliu de Llobregat, Viladecans o Gavà. Totes les construccions i obres tenen un disseny de marca socialista, consistent en places de ciment, uniformització del mobiliari urbà, en fi, tot el que sigui per evitar els trets de la cultura popular i arquitectònica que ens caracteritzen.

L’alcalde Elena s’ha dirigit en múltiples ocasions al nostre regidor en un to paternalista gens apropiat al perfil dialogant que se li atribueix. El seu lloctinent és el regidor Juan Luis Ruiz, encarregat de fer la tasca del dolent de la parella. La darrera maquinació va ser acusar-nos de dividir els treballadors d’una empresa vilanovina. Com és habitual en aquests personatges, l’acusació no és directa, sinó en forma de sospita, una sibil·lina manera de llençar la pedra i amagar la mà. Pràctiques gens espontànies, al contrari, fruit d’una meditada reflexió.

No obstant això, el que més preocupa el PSC-PSOE i, per extensió, la resta de partits municipals és l’exemple que donem. Se’ns pot acusar de manca de professionalitat, i és així: cap de nosaltres es dedica a la política, per bé que tenim molts professionals qualificats en àmbits laborals diferents. La nostra dedicació a la política neix del compromís individual que deriva en el col·lectiu; una dedicació que significa el revers dels polítics professionals, ja que són hores que restem del temps compartit amb les nostres famílies i amistats. És per aquest motiu que el nostre projecte és seriós. L’esquerra independentista és un espai de treball compartit que es dirigeix directament a la població, perquè no hi ha altre interès que la reflexió, el debat i la participació. És un projecte obert i inclusiu i la nostra percepció és que, de fet, aquesta és l’autèntica naturalesa de la molèstia: l’amenaça que qualsevol persona pugui participar activament en la vida política.