Cues d’independència per canviar-ho tot

Les cues que es van formar a tots els instituts i locals de votació abans d’obrir-se van ser tot un auguri de l’èxit de la jornada de mobilització democràtica sense precedents que va ser el 9N finalment. I no només un auguri. També tota una declaració de principis i de rebel·lia.

Les cues abans de les 9 hi eren per forçar l’obertura dels col·legis. No s’hi regalava res a dins. No hi havia premi per als matiners. La gent va acudir abans de les 9 als col·legis per forçar-ne, si calia, l’obertura. Per reclamar sobirania i democràcia. Respecte i dignitat. Les cues abans de les 9 eren una declaració de rebel·lió d’una societat, la catalana, cada vegada més conscient i determinada a ser i exercir de subjecte polític sobirà.

La resta de la jornada, un cop oberts amb normalitat els locals de votació i constituïdes les meses, va ser una desfilada multitudinària d’un poble alegrement insubmís.  Desobediència que es comptava per milions. Insubordinació a un règim, el de la Constitució del 78, el del Tribunal Inquisitorial, el del PPSOE, el del Regne d’Espanya, que lentament va esfondrant-se a Catalunya. Abans del 9N havia perdut tota autoritat moral a base d’impugnacions, negatives, menyspreu, cinisme i amenaces. Després del 9N ha perdut tota autoritat política en territori de Catalunya. Som la Gàl·lia insubmisa i no rendida a Roma. Encara no ho podem celebrar, perquè encara hem de trobar la via per materialitzar la sobirania política. Però en el fons i en les consciències, diguin el diguin els tertulians del règim, som ja fora de l’autoritat moral i política del Regne d’Espanya, autoritat imprescindible en tot imperi per governar una província de forma estable. Quan l’única resposta de l’Estat al 9N és una querella per suborn (??) i malversació de fons públics. No hi ha pudor ni vergonya quan al país de la corrupció es persegueix una consulta amb aquestes acusacions. El seu règim implosiona sense remei.

Res no tornarà a ser com abans del 9N. Hem fet un pas importantíssim. Però, parafrasejant Brecht, haurem de deixar l’eufòria narcisista per a temps millors. La feina que tenim per davant és enorme i no cal ni dir que encara ens quedem més dies d’omplir urnes i carrers per guanyar la independència i la sobirania.

Unes quantes lliçons cal extreure del 9N i tatuar-nos-les en la memòria col·lectiva, en el disc dur compartit com a poble. Primera lliçó: la desobediència a les lleis injustes és palanca de progrés i transformació. Segona: la gent és el motor i la garantia del canvi i, en conseqüència, propietària única del seu futur i de les seves decisions. I tercera: no és l’actuació conjunta d’institucions i poble el que fa que el país avanci i progressi, com diu Mas: és quan les institucions obeeixen al poble que s’avança i es progressa.

Finalment, un deure urgent que s’imposa  a mesura que s’aproxima la República catalana. Cal urgentment que omplim de contingut concret i palpable la independència. No sabem si tothom que va votar SíSí coincidirà amb això, però per a la CUP i per a l’esquerra independentista la independència no és l’objectiu, sinó l’instrument que ens ha de servir per ser sobirans i construir –sobiranament- una societat més democràtica, més justa i més lliure. En qualsevol cas, una República radicalment diferent a l’actual Regne d’Espanya. On no es desnoni la misèria, es persegueixi la pobresa i es criminalitzi l’atur. És a dir, un marc sobirà on capgirar les injustes relacions de poder econòmic i polític que ens divideixen –això sí que divideix i no pas les urnes!- entre una oligarquia rentista que ens du a la misèria, i una majoria social empobrida que ha de fer-se amb el control del país, a través de la independència, per canviar-ho tot. Independència, per tant, per a iniciar un procés constituent de base radicalment democràtica on la gent decideixi com vol que sigui el seu país.