Dissabte 10 de juliol, centenars de milers de catalans i catalanes van omplir, un cop més però com mai, els carrers de Barcelona. La mateixa ciutat que fou set vegades bombardejada per Espanya. La mateixa ciutat que any rere any ret homenatge, l'Onze de Setembre, als caiguts en combat en la seva defensa, i commemora la seva derrota enfront d’Espanya. La mateixa ciutat que Espartero va dir que calia bombardejar com a mínim un cop cada 50 anys per redreçar-la. La mateixa ciutat que va sortir al carrer el 18 de juliol per parar els peus als militars colpistes. L'única ciutat d'Europa que té un castell militar els canons del qual giren 360º, per defensar-la o atacar-la, segons l'humor d'Espanya.

Barcelona, Catalunya, va sortir al carrer de forma massiva amb un missatge de fons que demana respecte per sobre de tot a les pròpies decisions dels catalans; i amb missatges concrets més diversos, entre els quals el d'independència era el majoritari. Normal, d'altra banda, atès que la independència és l'única garantia del respecte a la sobirania. La resta, són mentides. I les mentides, per molt que es repeteixin una i altra vegada fins a l'avorriment i la nàusea, no passen a ser veritats, romanen mentides.

D'ençà de la reforma del règim franquista en un Estat homologable a nivell internacional, que ens va ser passat per referèndum tres vegades, amb la Reforma Política, la Constitució i l'Estatut, el valor de la paraula del poble ha caigut en picat. Ja no interessa el que el poble opini. L'any 1986 s'inaugurava el menyspreu cap a la sobirania popular dels catalans, quan aquests va votar majoritàriament no formar part de l'OTAN i, malgrat tot, s'hi va ingressar. L'any 2005 va tenir lloc un dels espectacles més lamentables de l'incert escenari democràtic que Europa ens planteja, amb l'aprovació per referèndum d'un “Tractat pel qual s'establix una Constitució Europea” (¿recordeu el Zapatero fent versions diferents en valencià i en català?). Campanya institucional totalment polititzada i campanya política sense cap argument més enllà de la clàssica manipulació “perquè som europeus, vota sí”. Malgrat l'oposició de certs partits d'esquerres i de bona part dels moviments socials, el Tractat va ser aprovat per majoria. Algú sap on és aquell Tractat? Sap la gent que allò que va votar no existeix i que en el seu lloc hi ha un miserable Tractat de Lisboa, versió tergiversada, reduïda, interessada i pactada amb tercers d'allò que realment es va votar? Li va importar mai a ningú què s'hi deia, al Tractat referendat, sobre l'especulació, la falta de drets i llibertats, el desmantellament de l'Estat del benestar que es va sotmetre a referèndum a Catalunya i a la resta de l'Estat?

L'any 2006, una altra vegada, els catalans d'aquest tros de país vam sotmetre'ns de nou a un altre referèndum, el del nou Estatut. Un cop més, la ignorància sobre el contingut era àmplia. De nou, molts ens hi vam oposar, argumentant que allò que calia no eren reformes incertes, sinó plantejar en plebiscit el dret dels catalans a decidir lliurement el nostre futur, és a dir, el dret d'autodeterminació. Malgrat tot, el poble va votar, poc però va votar, i va votar que sí. No era l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. El PSOE i Convergència s'havien encarregat de retallar-lo fins a extrems alarmants. Per tant, en referèndum se’n va votar una versió reduïda i bastant llastimosa. Però, igualment, on és ara aquell Estatut retallat a Madrid? On és ara la sobirania del poble de Catalunya expressada a les urnes en un referèndum?

Des del 13 de setembre de l'any passat fins a dia d'avui, més de 500 municipis han tornat a viure processos de referèndum. Aquesta volta eren organitzats per la ciutadania, no per les institucions. En tots els municipis, amb participacions variables, però que en molts casos eren millors que en el referèndum del Tractat europeu que ja no existeix, la resposta ha estat que sí a la independència. Òbviament, com que són ciutadans, els referèndums aquesta volta no seran vinculants. És a dir, que no es proclamarà la independència fruit de la decisió dels ciutadans que van anar a ales urnes. Però, ben mirat, tampoc no es va aprovar la Constitució Europea fruit del vot dels ciutadans, ni tampoc s'ha mantingut l’Estatut fruit del vot dels ciutadans. Així que, en termes jurídics, tenen la mateixa vinculació uns i altres referèndums: cap!

Aquesta setmana, novament, la mesa del Parlament, amb els cinc partits parlamentaris, ha rebutjat dues iniciatives encaminades a.... celebrar uns altres referèndums, aquesta vegada sobre el moll de l'os de la qüestió: la independència de Catalunya. Aquells que fa temps que demanem realisme a l'independentisme i independentisme al realisme no ens estranyem en absolut que el Parlament, el petit, covard i disminuït Parlament de Catalunya, rebutgi iniciatives encaminades a fer respectar la nostra sobirania, la nostra democràcia.

Zapatero ho va dir ben clar: “[con la sentencia del TC] se ha terminado el proceso de descentralización del Estado”, i tan content, com si ell fos qui per decidir, ara sí, ara no, la nostra sort com a poble. I el Parlament, com a delegació territorial descentralitzada del poder espanyol, doncs fa el que pot per aparentar en qüestions de sobirania: bandera, himne i símbols i mocions abrandades, però de dret de decidir ni de capacitat de triar i dirigir, res de res. 

Finalment, els catalans i catalanes ens haurem de plantejar més enllà quin valor té la nostra opinió i el nostre vot. Ara mateix, en té més aviat poc, és molt poc respectat i, a més, tendeix a desaparèixer la legitimitat si el tema no interessa. On és el Tractat que vam votar? On és l'Estatut que vam votar? Qui és el Parlament per oposar-se a iniciatives legislatives ciutadanes avalades per centenars de milers de signatures?

En el darrer Ple municipal, l'Alcalde subratllava que cal defensar l'Estatut sobretot perquè el poble l'ha votat. És relatiu. La Constitució europea ningú no l'ha defensada i també s'ha votat. I amb l'Estatut faran el mateix. Nosaltres no l'ajudarem a refer pactes impossibles i vergonyants.

Esquerra, en el darrer Ple, declinava donar suport a la moció de la CUP que reclamava la convocatòria d'un referèndum d'independència, atès que la independència és l'única eina per fer-nos respectar, perquè la nostra sobirania, els nostres vots, les nostres opinions pesin més a les balances, com diu la cançó. Esquerra argumentava, amb les seves raons, que ja hi havia en marxa al Parlament una Iniciativa Popular admesa a tràmit que demanava el mateix que la nostra moció. Aquesta setmana, la IP ha estat tombada per la Mesa, ja no hi ha res a tràmit al Parlament, no tenim referèndum, però arrosseguen encara alguns, i ja anys, l'eterna fe en les delegacions territorials del poder espanyol per tirar endavant l'exercici del dret del nostre poble a decidir.

Cap estatut no ens farà lliures, ni gradualment ni progressiva. Davant de la seva sentència, la nostra sentència és la independència. Ara cal fer prevaldre el nostre veredicte sobre el veredicte de l'estat ocupant, i això només s'aconseguirà amb la perseverança en la mobilització i en la reclamació dels nostres drets, sense delegar en polítics ni ens institucions prestades. No s'hi val a culpar la classe política d'allò que no som capaços d'aconseguir com a poble, perquè tots sabem en el fons que només la revolta ciutadana, la mobilització popular, farà trontollar les legitimitats d'uns i altres i obrirà pas al canvi d'escenari necessari per a exercir, finalment en democràcia, la nostra sobirania com a poble.