Joan Ignasi Elena va
inserir la ciutat com a capital del Gran Penedès. Aquest fet no deixa de ser
curiós i substantiu: de fet, els socialistes vilanovins sempre s’hi havien
mostrat reticents a pensar la vegueria com a nou marc administratiu incorporat
al seu ideari. Entre somnis i rapsòdies, Joan Ignasi Elena defensà un urbanisme
d’escala humana i fruït del consens, mirant de reüll què s’hi courà en el futur
a l’Eixample Nord: que la CUP
no sigui membre del seu consell regulador, dos anys després d’obtenir
representació, és generar consensos o voluntat política de mantenir una candidatura
al marge del gran negoci de la construcció? La Vilanova i la Geltrú de les 200.000
persones, exclamà teatralment, és un invent de la CUP, que no ha pogut comprovar
aquesta xifra a cap document públic: què n’és de fàcil, afegiríem, dir-ho en
temps de crisi, amb la febre constructora aturada! Igual que fou ben senzill,
per a l’equip de govern, oposar-se a un projecte de l’Àrea Residencial
Estratègica que estaven esperant en candeletes, i que seria la cura de tots els
mals per a les empreses constructores.

La conjuntura de crisi mundial i la
seva repercussió a escala local va ser l’eix que vertebrà bona part del debat. En
cap de moment, l’equip de govern va fer cap referència crítica a la crisi del
model econòmic capitalista basat en la construcció, l’especulació, la degradació
del territori i l’empobriment del mercat laboral. La totalitat dels grups del
consistori volen passar la pàgina d’aquesta època sense haver llegit el llibre;
que arribin temps millors sense oferir cap fórmula que no sigui l’habitual:
tornar a caure en el mateix error. És cert que els ajuntaments es veuen
limitats pressupostàriament i competencial per oferir solucions: coneixem el
catàleg d’ajuts i recursos per pal·liar de manera directa els efectes tràgics
de la crisi sobre les famílies menys afavorides de la nostra vila. Però no ens
van saber escoltar; no ens van molestar a tenir presents les nostres propostes
suggerides durant els últims mesos. En aquests tipus de debats els equips de
governs locals populistes acostumen a preparar un titular: en el cas vilanoví,
ha estat anunciada una congelació d’impostos. Hauríem de fer memòria, tornar a
les hemeroteques, i comprovar quina fou la tònica l’any 2008 pel que fa a
aquest tema...

L’autocrítica brillà per la seva
absència, atès que els pecats només eren venials: l’alcalde de la ciutat va fer
referència a una administració de poca proximitat, a la tendència dels polítics
d’anar a remolc de les reclamacions ciutadanes, al poc treball conjunt amb els
municipis de la comarca... I fins i tot aclucà l’ull als veïns de les
urbanitzacions periurbanes, subratllant unes mancances que haurien de ser
reconduïdes, eludint al mateix temps d’altres aspectes denunciats per la nostra
candidatura fa molts pocs mesos que tenen a veure amb el nivell d’incúria i
permissivitat imperants en aquestes urbanitzacions. Joan Ignasi Elena i els
seus socis de govern també es van ocupar de fer un repàs de la seva acció de
govern durant els últims anys ocupant-se, pel que fa equipaments, dels
continents; però no pas dels continguts: IMET, Conservatori de Música, CAP de
Mar, nou Auditori Municipal, reforma del Teatre Principal, reobertura del
Cinema Bosc sota gestió pública... Fer primer els equipaments pot semblar
encertat, però si no es pensa com s’ompliran i quina serà la filosofia a seguir
per dotar-los de presència i contingut,
no s’aconseguirà evidenciar cap estratègia sostenible. En el darrer ple,
reincidírem a l’hora d’assenyalar que cal obrir un debat estratègic de ciutat
en relació amb els equipaments construïts actualment, i els que es crearan en
un futur pròxim. El malbaratament de diners en projectar equipaments faraònics
que després resten buits o s’han de repensar és una constant prou simptomàtica al
nostre municipi: i Neàpolis i La
Sala, els exemples més clamorosos. Des de l’equip de govern,
i en diferents ocasions, es va pretendre comparar la realitat vilanovina amb la
d’altres realitats locals (Girona, Reus, Granollers). La pràctica quotidiana,
però, indica com Vilanova i la
Geltrú n’ocupa tan sols els vagons de cua.

En
definitiva, Joan Ignasi Elena va voler prometre’ns la nostra vila com l’Arcàdia
del segle XXI, un lloc utòpic de pau i felicitat que conviu de manera
harmoniosa amb la natura, però no sabem encara quin preu haurem de pagar. Les
nostres ganes de veure una ciutat dinàmica, viva, amb treball i economia
pròpia, implicada i crítica, no ens les trauran.