“Ni estatuts, ni
Constitucions: independència Països Catalans”

 

Enguany els catalans i les catalanes celebrem
les efemèrides de diversos fets històrics que han marcat profundament el nostre
passat i moldejat el nostre present. L’Onze de Setembre, Diada Nacional de
Catalunya, tornem a recordar la caiguda de la ciutat de Barcelona davant de les
tropes espanyoles i franceses, i per tant, la pèrdua de les llibertats
nacionals del nostre poble resumides en l’aplicació del Decret de Nova Planta,
de Felip Vè. A banda però, enguany també hem recordat l’entrada de les tropes
feixistes del general Franco, el final del període de llibertats de la Iia República,
la conseqüent repressió i l’eixida massiva d’exiliats cap a França i Amèrica.

Des de la CUP de Vilanova vàrem recordar els
soldat republicans caiguts en combat i enterrats a la fossa comú del nostre
cementiri amb un homenatge davant matei x de la fossa, el dia 21 de gener
d’enguany. Però encara hi hem d'afegir una tercera efemèride: els 75 anys de la
proclamació de la República Catalana el 5 d’octubre de 1934, quan des del balcó
de l’Ajuntament les forces democràtiques i obreres de la nostra vila hissaren
la senyera estelada i banderes roges, avançant-se un dia a la proclamació de la
República Catalana per Lluís Companys des de Barcelona, el 6 d’octubre.

 

Per a les forces polítiques que, com la CUP,
entenen Catalunya com la seva nació, l’Onze de Setembre és una data indicada
per fer balanç de la situació del nostre poble en el camí cap a la consecució
de les seves llibertats plenes, 300 anys després de l’ocupació borbònica. 70
anys després de l’ocupació feixista.

 

Diuen els espanyols que, a partir de la redacció
dels nous estatuts d’autonomia de Catalunya, d’Andalusia, del País Valencià i
altres comunitats autònomes, Espanya està vivint, de la mà del “talante” de
Zapatero, una segona Transició. Per als catalans però, aquesta segona Transició
no ens és favorable ni de lluny. Amb ella, Espanya està reconquerint el poc
terreny perdut en la Transició, quan les lluites democràtiques a Catalunya
forçaren la concessió d’uns drets socials i nacionals que els demòcrates
espanyols només van concedir molt a contracor. El tancament de les emissions de
TV3 a les Illes i al País Valencià, des de fa un any i sense pistes de
solucionar-se, n’és tan sols una mostra simbòlica. El ridícul espectacle
lliurat pels partits catalans entorn de l’Estatut i del finançament són el moll
de l’os de la reconquesta espanyola sobre les voluntats creixents del nostre
poble d’assolir les plenes llibertats nacionals com a poble.

 

Cal que ens fixem, enguany especialment, en
l’evolució de la situació al País Basc, veritable termòmetre dels límits de la
democràcia espanyola. Un govern PSOE-PP, suposadament contra natura però a la
pràctica una entesa d'allò més natural, que talment com al Bienni Negre, es
dedica a anul·lar l’obra legislativa anterior i a perseguir, empresonar i
clausurar tota dissidència del poble basc. L’anul·lació del currículum basc, la
prohibició de totes les manifestacions convocades per l’esquerra
independentista -o per pressumptes amics de l’esquerra independentista-, la
clausura de bars i tabernes amb l’excusa d’exhibir fotos de presos i cartells
demanant-ne l’amnistia (recordeu: demanar l’amnisitia està perseguit amb
presó!)… No podem enganyar-nos pensant que la situació política al País Basc és
fruit de l’aplicació de la justicia universal sobre una banda de delinqüents: al
País Basc, com als Països Catalans, l’Estat Espanyol està desplegant la seva
vertadera naturalesa, la de força ocupant, esclafant tota expressió crítica amb
el règim de la Segona Transició.

 

Catalunya, aviat es tancarà l’etapa del nou
estatut i el nou finançament, que fou inaugurada amb la constitució del govern
tripartit d’esquerres. L’etapa es tancarà amb una sentència del Tribunal
Constitucional que interpretarà a la baixa l’escarransit nou Estatut, i amb la
comprovació que el patètic espectacle ofert per Esquerra Republicana i els seus
socis de govern en la negociació del nou finançament ha estat en va. Finalment,
no és impossible que totes les comunitats autònomes guanyin?

 

Mentrestant, el poble viu immers en una
crisis econòmica del capitalisme que assoleix taxes d’atur difícilment
justificables i empobreix cada dia més la vida de centenars de milers de
catalans i catalanes. En aquesta situació, hem de ser més conscients que mai
que la culpa és del capitalisme financer, dels bancs i caixes que són els únics
que no tenen pèrdues, ans al contrari, que sumen beneficis milionaris en temps
de crisi. Però també hem de ser conscients que el principal error és nostre,
del poble, que permetem que ens governin unes institucions, que a més de ser
febles i rídicules en el cas de les comunitats autonòmiques catalanes, són
eines incapaces de plantar cara als problemes econòmics de la nostra societat.
Són incapaces per manca de voluntat política dels partits que les governen,
però són incapaces també perquè són eines pensades per a gestionar els
problemes de la societat, no per a resoldre’ls.

 

Ho hem vist en el Pla Zapatero, o Fons
Estatal d’Inversions Locals, operació del govern espanyol per refinançar les
empreses constructores, deixant ben clar que en front de la necessitat, els
governs autònoms no són res més que administracions delegades del poder
central. I deixant ben clar que el govern, que l’Estat, hi és per refinançar el
gran capital quan deixa de guanyar milions, com quan ha entregat fins a 200.00o
euros des de l'any passat a les entitats bancàries. Per la seva banda, el
govern tripartit de la Generalitat ha deixat ben clara la seva manifesta
incapacitat per fallar els Expedients de Regulació d’Ocupació a favor de les
classes treballadores. Només per citar alguns exemples.

 

Davant d’aquesta situació de fallida del
sistema autònomic i de fallida de l’economia de l’especulació, des de la CUP
només ens queda refermar-nos en la nostra opció política, la independència i el
socialisme, i ser més conscients que mai que no serà a través de les
institucions autonòmiques, ni dels partits polítics que les sustenten, que el
poble català podrà assolir majors quotes de llibertat, igualtat i benestar.
Sinó a través de la mobilització de la societat, en la justa reclamació d’unes
institucions pròpies que siguin instruments al servei del poble per a la
legitima aspiració del nostre ple autogovern i la nostra capacitat i potestat
d’exercir el dret a decidir sobre el nostre futur com a poble. Dret a decidir
sobre el sistema econòmic que volem. Dret a decidir sobre el model
dedesenvolupament que volem. Dret a decidir, en definitiva, si volem o no ser
un poble lliure.

 

Conscients que aquest dret és, per principis,
contrari a l'existència de l'Estat Espanyol, doncs aquest el nega, el prohibeix
i el persegueix, des de la CUP ens refermem en la convicció que només un poble
organitzat i mobilitzat serà capaç d'assolir la llibertat. Sense partits que
pactin finançaments ridículs o estatuts de la vergonya. Sense Departaments de
Treball que avalin el desmantellament de milers de llocs de treball i es
declarin incrresponsables i incompetents front a un 20% d'atur. Sense
Parlaments autonòmics que no saben, ni poden, ni volen fer respectar ni tan
sols les seves pròpies decisions. En aquest escenari, només el poble té la
força necessària per transformar la realitat.