11 setembre: 'Els límits els marca el poble'
05/09/2007
Enguany la Diada Nacional del nostre poble, aquella que humilment celebra la derrota de Barcelona davant les tropes felipistes francoespanyoles, ve marcada pel sentiment de decepció i ressignació que s’ha apoderat d’àmplies capes de la nostra societat arran de la fallida, una per una, de les principals infrastructures del Principat.
El col·lapse de Renfe, a meitat privatitzar, de les elèctriques, completament privatitzades. La deficitària i impositiva xarxa viària autonòmica, l’estancament del tema de l’aeroport. L’espasa de Dàmocles que els espanyols, professionals en l’art de l’amenaça i la coacció, fan pesar i durar sobre l’Estatut. La manca de confiança de bona part de la societat en les promeses del President espanyol més mentider que mai hem tingut. I en les del President de la Generalitat principatina més subordinat que mai havíem imaginat.
Tan sols, potser, el retorn de les esquerres catalanistes al govern de les Illes repunta el sentiment de fracàs i derrota que ens arriba sempre des del País Valencià, puntal europeu de les immobiliàries, la màfia, el feixisme organitzat i la devastació del medi.
Sabedors que el mal vingué d’Almansa, que caigué ara fa 300 anys en mans de l’ocupant, sabem que avui és el País Valencià, però aviat acabarà per instal·lar-se la mateixa màfia espanyola i massificadora a la Catalunya de més al nord, al Principat.
Els partits catalanistes grans, en la seva dinàmica contractista d’amics i jerarquitzadora i excloent de decisions-makers i think-tanks professionals, han vist en el desànim nacional col·lectiu l’oportunitat per jugar a franctiradors i proclamen referèndums per al tricentenari de la caiguda de Barcelona, inauguren plataformes d’intel·lectuals sobiranistes i anuncien una autorenovació del catalanisme des de dalt.
Mentrestant, els que mai hem cregut que els alliberaments es facin a cop de declaracions, ni a base de polítics professionals, veiem en la situació actual la possibilitat d’un projecte ben diferent. Els uns creuen que el cansament col·lectiu acumulat és raó suficient per assajar de nou l’alta política, com ja van intentar-ho amb el vergonyós Estatut del Principat. Nosaltres, la Candidatures d’Unitat Popular, però també l’esquerra independentista en el seu conjunt, creiem que és l’hora de seguir construint poble. Pas a pas, des de baix, amb els mitjans que tenim a l’abast però sense el morrió i les manilles que ens imposa la justícia espanyola, escapçadora de llibertats.
La situació que de debò cansa, que ens esgota a tots, no és que novament l’Estat no compleixi amb els seus compromisos, que els espanyols tornin a rifar-se dels minsos autogoverns catalans, que el Constitucional tombi un Estatut que, fet i fet, ja se’l poden confitar. El que de debò ens cansa és la baixesa de polítics i empresaris catalans, obcecats encara, 300 anys després d’Almansa, en basar tots els problemes en demanar a l’Estat. Demanar permís per una engruna i demanar engrunes per un permís. Renegociar contractes, omplir-se les butxaques, optar a prevendes, demanar i demanar més partides pressupostàries. A canvi de què?
S’ha acabat demanar d’Espanya, ni permís ni encaixos impossibles. El nostre projecte, el projecte independentista, ha de ser dels catalans cap als catalans. Descolonitzar la política de l’adherència regionalista a Espanya i refer, amb la suma de totes les voluntats, una nació que sàpiga viure sobirana i lliure, federativa i democràtica i que es prengui tan sols a si mateixa com a límit.